GENÍS CANO
(Genís Cano es professor de Belles Arts a la Universitat de Barcelona i un dels principals impulsors de la performance a Catalunya.)
Text i fotos de Georgina Castillo

–Durant tots aquests anys que has estat professor a la facultat de Belles Arts suposo que has notat una evolució en els gustos i les tendències dels joves que volen ser artistes.
–Als anys 80, el marc conceptual de la postmodernitat, que venia de l'arquitectura, permetia un cert eclecticisme i experimentació i es va convertir també en una mena de concepte sociològic. Ser ''postmoderno'' era una possibilitat de recerca, d'experimentar. Recordo que als anys 70, quan jo estava a la universitat, els moviments llibertaris tiraven octavilles instant a la gent a que abandonés la universitat, considerada com un lloc de creació de consignes fatxes. Curiosament, als anys 80, de la mà d'aquesta postmodernitat es va iniciar una nova entrada de gent a la universitat, es permetia una certa promiscuïtat entre alumnes i professors, hi havia un cert contacte. Això als anys 90 s'ha perdut. Torna a haver-hi bastanta distància entre alumnat i professorat, i fins i tot hi ha hagut casos de denúncies. Per diverses raons aquella comunitat educativa que funcionava als anys 80, als 90 ha deixat de fer-ho. Ara hi ha més aviat distància, enfrontament, hi ha una fiscalització mútua, jo diria que la gent més llibertària torna a estar bastant crítica envers la universitat, cosa que als anys 80 hi havia com una mena de ''entrisme'', de voler saber què passava allà dins.

–Com vas viure tu aquesta evolució?
–Jo recordo haver tingut gent amb crestes de colors a les classes, cosa que m'agradava força. Ara encara hi ha alguna pinzellada de color a les aules, però sembla com si fos un territori abandonat. Després m'imagino també que, en general, l'ascensió del neo-feixisme a nivell social, amb la seva falta de respecte total per la vida de l'altre, també influencia tot els aspectes de la vida quotidiana. Hi ha aquesta falta de respecte del professor envers l'alumne, de la institució envers l'alumne i dels alumnes envers els professors, no molt explícita, no molt evident, però sí que hi és. Jo recordo que quan anava a les aules pensava que podia haver-hi entre aquella gent un amic, una amiga, i que per tant havia de donar el millor de mi, m'entregava bastant. Després tot va anar variant, van començar aquests enfrontaments, aquests malentesos. L'aplicació de les polítiques económiques neoliberals a la gerència de les universitats, el fet de que per exemple el 40% de la gent que treballa al meu departament tinguin uns contractes autènticament ''bassura'', bloqueja l'entrada de gent jove, s'han endurit molt les formes d'accés a ser professor. D'aquí ve aquesta mena de degradació de l'ofici, i també el fet que un determinat sector d'estudiants poden veure aquest tipus de professor com un desgraciat... aquest professor viu dins una precarietat laboral extrema, no sap si el curs següent treballarà o no, per tant invertir en recerca o en la pròpia formació és agoserat. Tot això va en detriment de la qualitat, de la pròpia autoestima del professor i de la valoració que en fan els alumnes. Ja ningú es creu que allà es pugui crear una comunitat educativa ni que es pugui fer res.

–Com han estat les teves classes al llarg d'aquests anys?
–Vaig anar canviant. Primer era molt teòric i després el que vaig voler és que la gent passés a l'acció, seguint el mètode del projecte i durant el curs dur-lo a terme. Una mica era preparar a la gent perquè se sapigués espavilar pel seu compte, és a dir, amb les fonts econòmiques que donen els districtes o la pròpia universitat, en resum, controlar una mica la burocràcia. Sobretot es feien intervencions, del tipus performances o instal.lacions a la via pública. Hi havia aquest aroma a art social. Vaig anar abandonant poc a poc el tema teòric.

–Hi ha molta gent que diu ser artista, aixeques una pedra i surten mil joves amb mil idees novedoses cadascun. Què en penses?
–Realment la quantitat de titulats en història de l'art, belles arts, escoles d'arts i oficis, les noves llicenciatures d'imatge, és molt gran. Hi ha una massa de gent que cada any apareix al mercat i no hi ha suficient demanda, i això produeix bastants maldecaps. Es troben que per guanyar-se les garrofes han de fer estratègies mil. En certa manera sempre la gent que va d'artista o creador es creu que és el Picasso del segle XXI o el Duchamp del futur, sempre hi ha un cert endiosament, una certa inflada de l'ego. Aquesta manca de col.locació et posa a lloc, et posa els peus a terra, és com si de cop i volta fessis una cura d'humilitat. Però no m'atreviria a fer un perfil de l'artista d'avui, perquè hi ha de tot: hi ha gent molt sensata, gent molt treballadora, i també gent molt fantasma, és clar. El problema de fons de tot això és la falta de regulació i també d'articulació entre centres especialitzats a nivell de papers, etc. El que manca aquí també són grans operacions, amb capital públic o privat, de promoció externa dels productes artístics que nosaltres elaborem. Així com els italians són molt experts en invents del tipus art povera, la transvanguardia, etc, i en vendre'ls ''urbi et orbe'', aquí els comissaris i els gestors culturals no en sabem, o no trobem els recursos per fer-ho.

–No obstant això, el que fem és importar moviments artístics de fora i adaptar-los una mica a la nostra manera de ser.
–Sí, aquí i arreu, ja veus que quan Wall Street tremola totes les borses europees tremolen, quan apareixen els hippies a San Francisco queda tot el planeta afectat. Amb el gran boom de les telecomunicacions es crea l'aldea global, i és així, i no hi ha volta de fulla, els nanos fan skate i wind surf... Tant aquí com a tot arreu arriben notícies i s'adapten. Per exemple, la performance aquí té el seu substrat. La Fura dels Baus, que ara són una companyia reconeguda internacionalment, van començar fent cercaviles i després van passar a fer accions, etc. La cultura popular de cadascun del llocs ja té els seus propis recursos, que barrejats amb el que ve de fora, fa que sorgeixin coses noves. Jo vaig fer un esforç per impulsar la performance perquè a la facultat no hi havia cap espai docent o de recerca per aquests temes, i em va sorprendre la quantitat de gent que al final va començar a interessar-se per això, potser perquè hi ha una certa economia de recursos que et permet fer coses molt expressives sense necessitat de fer grans inversions en material.

–No et sembla que l’artista d’avui en dia és molt exhibicionista? De seguida parla del que sent, del que significa el seu art, del que ha volgut dir amb aquell llibre, aquell quadre...
–Tornem a ser en el fet de la influència dels mitjans de comunicació en tot el món de la creació. Quan el que més prima a l’hora d’aconseguir una subvenció oficial o de vendre és aparèixer als mitjans, el fet de crear-se una identitat estrambòtica o extravagant és coherent amb les necessitats que té el periodista de crear personatges, de que tinguin un caràcter, una biografia especial. Això fa que es crei una mena de contagi i per tal de surar en el gran fluxe de notícies, aquests lluitadors també fan el número, és a dir, cultiven una determinada imatge, a la mínima parlen dels seus gustos, etc. Llavors tothom queda empastifat, no crec que es tracti tant d’un narcicisme especial de l’artista. De fet, a tothom li agrada que parlin d’ell, ser reconegut. Si surts, encara que sigui un minut, a la televisió, això ja significa un èxit, i clar, hi ha bofetades.