FRANCESC PARCERISAS
(Pels que pensen que la Institució de les Lletres Catalanes és un organisme arcaic, purament simbòlic, que hi és perquè hi ha de ser i no perquè exerceixi un poder real i concret dins la societat catalana; pels que creuen que la literatura catalana no pot travessar fronteres; pels escriptors que volen sortir a la llum i no saben com fer-s’ho... a tots ells van dirigides les paraules del seu director, Francesc Parcerisas, home de lletres i associacionista de naturalesa. Ell ens ajudarà a esclarir quin és el poder real i el dia a dia d’aquesta institució amb tanta solera.)
Text i fotos de Georgina Castillo

-Expliqui’ns una mica la visió personal de la seva pròpia trajectòria, la d’un home que ha passat de ser un poeta intimista i compromès a ser el responsable d’una institució de nom tan “rimbombant” (si em permet el castellanisme). Se sent còmode amb aquesta responsabilitat?
-Jo crec que són coses independents i que depenen del caràcter de les persones. Una cosa és que una persona es dediqui a escriure, a pintar, o a compondre música, i l’altra és que estigui interessat en la vida associativa. A mi personalment sempre m’ha interessat. Quan van començar a sortir grups i associacions d’escriptors o de traductors, als anys 70, m’hi vaig ficar de seguida. Aquests col·lectius estan una mica desvalguts enfront de la societat. Si no aconsegueixen una certa cohesió, és molt difícil arribar a fer res. Sempre vaig participar en l’Associació d’Escriptors, d’una manera o una altra, com a representant dels traductors vaig ser molts anys a la Junta de la Institució de les Lletres Catalanes...Jo sempre hi he estat ficat perquè crec que les coses no vénen mai del cel, que alg&tacute; les ha d’empènyer.

-Com valora la seva feina en aquests dos anys que fa que ocupa el càrrec?
-Estic bastant satisfet de les coses que s’han fet i es fan. Crec que hem reorientat una mica l’activitat. De vegades diem que en lloc de fer grans operacions espectaculars fem una mica de feina de base. Crec més en que hi hagi bones escoles de música o d’educació física que en que hi hagi grans atletes o grans músics. El que importa no és la gran figura, sinó que la competència mitja sigui bona. En aquest sentit moltes de les coses que es fan desde la Institució, que són limitades perquè tampoc no és una gran empresa ni una gran entitat, van destinades a potenciar la presència dels escriptors als instituts, a les universitats, als ateneus, a les biblioteques. Els cartutxos que tenim, en comptes de gastar-nos-els en focs d’encenalls, els fem servir per fer una feina de dia a dia. No et dic que de tant en tant no es faci una festa, però la dieta diària és el més important.

-Entre els anys 37 i 39 la Institució de les Lletres catalanes va significar l’aplec d’escriptors i intel.lectuals que donaven suport a la Generalitat durant la guerra civil, i durant la transició va significar la recuperació dels drets que havien perdut a causa de la dictadura. Els objectius actuals han perdut el caire polític i patriòtic d’abans o en canvi són una continuació descafeinada d’aquells?
-Va néixer per donar ajuts als escriptors, a la literatura, per fer arribar el llibre en un moment en què la indústria editorial i la vida civil havia desaparegut o estava molt malmesa. La Institució volia fer desde la Generalitat una acció que la indústria particular no podia fer. No va aconseguir publicar molts llibres, però els que sí van aconseguir sortir a la llum, com La fam de Joan Oliver o Aloma de Mercè Rodoreda, després han quedat com obres de gran pes. La importància va ser que la institució va saber aglutinar els escriptors al marge de les seves idees polítiques (n’hi havia que eren anarquistes, d’altres comunistes). La Institució defensava l’estatus de l’escriptor català fidel a la República. Els objectius de reinvindicació i de lluita, ara, no són ben bé els mateixos. La defensa de la creació en llengua catalana sí que continua sent el mateix, i també la defensa de la difusió i la traducció.

-Un dels objectius de la Institució de les Lletres Catalanes és donar prestigi als escriptors catalans tant a Catalunya com a fora.
-Jo crec que la pèrdua de prestigi de l’escriptor és real. Els escriptors actuals no tenen el prestigi que tenien fa 50 anys, en una època difícil i de resistència, tenien una imatge pública que no es corresponia amb la real, ja que tenien una vida molt més miserable i trista que la que té un escriptor d’avui dels més mitjanets. Tenien un reconeixement social de la seva tasca, eren els salvadors de les paraules. Avui la legitimació social és una legitimació económica. Quan veiem els presidents dels governs fotografiant-se amb els jugadors de futbol, és que alguna cosa s’ha capgirat. Els escriptors que destaquen socialment són els que han guanyat un gran premi i per tant reben l’atenció dels mitjans. Això no vol dir que des de les institucions no hàgim de buscar quins són els canals que ajudin a una més gran difusió i d’intentar col·locar en aquests mitjans aquells que millor defensaran el prestigi de l’escriptor.

-Com es pot aconseguir que un autor sigui reconegut per públic i crítica, en un moment en què els mitjans audiovisuals, en concret la televisió, ignoren completament la literatura perquè es creu que no ofereix espectacle i per tant els escriptors la veuen com un mitjà que els desprestigia? Com es pot trencar aquest cercle viciós?
-Això és molt difícil de fer, perquè la televisió està sotmesa al rànquing d’audiència. Des de la Institució s’han fet al llarg de tots aquests anys que fa que existeix moltes gestions per tal de pressionar la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i sempre ens hem trobat amb una paret i mai s’ha aconseguit res. La qual cosa no vol dir que la situació no hagi canviat molt lleugerament, perquè hi ha dos o tres programes, com el Miralls, l’Aleph, les entrevistes del Joan Barril a BTV, que demostren que si una cosa està ben feta la gent s’ho mira. Però molt sovint els autors que surten a la televisió ho fan amb independència de la seva condició d’escriptors i de la seva categoria. Són conegudes per altres qüestions, perquè són molt bon comunicadors, etc. Però jo crec que quan la gent parla d’una manera clara, entenedora, agradable, de vegades té èxit. Històricament existeixen les entrevistes que havia fet la Montserrat Roig, el Josep M» Espinàs, etc. Actualment les entrevistes a televisió són molt curtes, molt desinformades, tot és molt superficial, es dóna més importància a l’anècdota que al contingut.

-Què és fa des de la Institució per prestigiar els escriptors catalans?
-Es fan campanyes molt diverses. En algun moment s’havien intentat, abans que jo arribés, algunes campanyes de prestigi públic, com per exemple el Va de Lletres, que consistia en publicar un anunci al diari en què dos escriptors parlaven l’un de l’altre. La incidència de la campanya va ser molt petita i proporcionalment molt cara. Aquesta és una de les raons per les quals a mi les grans operacions em semblen discutibles, tenint en compte els mitjans que tenim. Amb els diners que es van fer servir es podien haver fer dues campanyes molt menys trascendents en aparença però que a la llarga donen molts més fruits, com per exemple el fet d’enviar els escriptors a les escoles. Una de les nostres preocupacions és que les organitzacions es comprometin a portar-hi públic. La feina de la institució és fer un seguiment d’això. Seria bo que es pogués potenciar en nivells més baixos de primària, ja que seria un incentiu a la lectura.

-Un dels objectius és impulsar la creació literària en català. Com s’aconsegueix que els autors triïn el català a l’hora d’escriure? Què passa amb els escriptors catalans que prefereixen escriure en castellà?
-L’ajut de la creació és la columna vertebral de la institució. El sentit de la institució és ajudar a l’escriptor individual a poder fer una feina que si no no la podria fer. El que passa és que d’escriptors n’hi ha moltíssims, els recursos són limitats. Aquí existeixen una sèrie de subvencions. L’interès és que els ajuts puguin créixer en nombre i que els que es concedeixen estiguin més ben dotats.

-Què es té en compte a l’hora d’acceptar o denegar una subvenció?
-Els criteris són molt diversos, però el que nosaltres busquem és l’equilibri entre els escriptors consagrats i aquells que `qqqqed una primera oportunitat de donar-se a conèixer. Un escriptor conegut ha de ser ajudat perquè aquest projecte té una garantia, és un ajut que va sobre segur. Això ha de ser compensat pels projectes de persones totalment desconegudes. Sense estimular al que comença no fem la feina que hem de fer, però el que no em sembla assenyat és ajudar una cosa que no té cap mena de repercussió en el seu camp. La Institució està més interessada en ajudar allò que ja té un públic i que funciona, que no potenciar un invent que després de fer-ne un seguiment veiem que no porta enlloc.

-Se suplanta aquesta falta de creació literària en català mitjan&cced`h;ant les traduccions d’escriptors estrangers?
-Tant a la creació com a l’edició el català ha de coexistir amb el castellà. Això fa que existeixi una gran competència. La creació en llengua catalana, malgrat les dificultats, és molt potent. Nosaltres tenim censats més de 3000 escriptors, i d’entre ells 50 són coneguts i 5 viuen d’escriure Si nosaltres mateixos no creiem que els autors que tenim són bons no els vendrem. Per exemple, ara s’està posant en marxa un projecte amb col·laboració amb el British Council en què una sèrie d’autors joves anglesos, holandesos i catalans veuran traduïts els seus textos per joves traductors i seran penjats a una pàgina d’Internet. Si nosaltres penséssim que no hi ha cap escriptor català que pugui ser interessant de llegir en anglès, ja podríem plegar. Hi ha gent que s’exclama de que no ens projectem prou a fora, que s’haurien de destinar més recursos, etc. Jo crec que s’ha de tenir una idea del món global. Hi ha molta gent al món competint. Tots volem que algun dia un escriptor català tingui el Nobel, es faci una pel·lícula a Hollywood basada en un llibre seu, etc. Però l’objectiu principal no és pas aquest. El geni surt molt de tant en tant, i el que hem de fer és intentar comercialitzar l’obra dels autors bons que tenim, que no són pocs. La comercialització, no obstant, sempre és difícil. No és que ens costi a nosaltres vendre els nostres autors, sinó que als grecs els costa vendre els escriptors grecs, als turcs els costa vendre els seus...

-Què representa per vostè aquest nou mitjà de comunicació que és Internet com a difussor de les lletres catalanes? S’hi ha apuntat només per no perdre el tren o perquè veu en ell un camí apropiat per tal que la literatura catalana surti de la marginalitat en què es troba dins els mitjans de comunicació?
-Jo crec que és un camp que té moltes possibilitats, però a mi em sembla desvallestat, encara. És una de les gràcies, per això, és un mercat on no saps ben bé què trobaràs. Per trobar una joia has d’empassar-te morralla i morralla. Des de la Institució el que voldríem és fer un bon portal, una bona xarxa, de tal manera que algú que busqui poesia en general ens trobi a nosaltres. No ens interessa algú que busca literatura catalana, perquè aquesta persona ja sap el que vol. Ens interessa que la persona que navega i busca escriptors contemporanis trobi, juntament amb els suecs i danesos, els catalans.

-Com afecta aquesta globalització en el futur de la llengua?
-Jo penso que ens ha de beneficiar. Ara, perquè ens beneficiï hem de ser-hi. La informació ha d’estar a l’abast de la gent, ha de ser consultable, no pot ser que els projectes es quedin en un calaix. Nosaltres el que hem de fer és donar-los aquesta visibilitat, buscar les vies per tal que això sigui públic, buscant quines són les pàgines literàries, de quina manera poden enllaçar, etc. La pàgina de l’Associació d’Escriptors cada dia canvia i dóna informació nova, enllaços nous. Hi ha un projecte de la Universitat Autònoma que es diu Traces, que és un projecte molt avançat de bibliografia catalana, n’hi ha un altre de la pròpia Institució, el Qui és qui, que és un directori d’escriptors amb informació bibliogràfica... Però tot això està per fer, és una cosa que haurà d’anar prenent cos poc a poc, però és un bon moment per començar.

-Parlava en una entrevista que no es pot fer poesia d’ avantguarda en català quan encara no s’ha passat per les etapes anteriors. Ja es pot fer poesia d’avantguarda?
-Sempre se’n pot fer, el que és difícil és entendre què és. La meva idea és que la poesia d’avantguarda actual encara és deutora de la que es feia als anys 20, que és vellíssima, però que tenia un rigor que ara no té. Una de les característiques del nostre moment és la coexistència de molts estils, per exemple en un museu coexisteix el vídeo amb l’escultura o la pintura. Amb l’escriptura passa una mica el mateix. Hi ha escriptura tradicional segons els cànons del segle passat i escriptura també tradicional però dins els cànons actuals. Això vol dir que l’art d’avantguarda pot ser molt adotzenat.

-Com valora aquesta “cultura del nou mil·leni”, com una excentricitat perquè sí o com un compromís real per experimentar i trobar noves formes d’expressió?
-El factor en què es basa aquest art experimental és l’efecte sorpresa, i això és molt difícil de trobar. És molt difícil de ser sempre sorprenent. Després dels lavabos de Duchamp o del quadre sense tela Si algú com per exemple Joan Brossa ha jugat amb la distribució i la forma de les lletres, és difícil fer poesia visual amb lletres després d’ell, t’has d’inventar una altra cosa. La gràcia és que això ha trobat un públic, uns canals, la poesia tota ella ha deixat el llibre per convertir-se en una poesia de cafè que és una mica el seu origen, bé com a performance o com a lectura en viu. Això és nou i és molt efectiu. Per exemple, el Festival Inernacional de Poesia, al qual no destinem cap ajut perquè ja feaiona `rou bé.

-Vostè ha estat poeta i traductor. Tot i que els poetes sempre han viscut al marge de les modes (vostè ens dirà si es tracta d’un tòpic o no) i pocs són els que reben reconeixement immediat per part de públic, crec que guadeixen de més prestigi que els traductors, que encara són vistos com gent que fa una feina rutinària i poc creativa. Què en pensa?
-El traductor és una figura una mica amagada, com pot ser-ho un director d’orquestra o un escenògraf. En les arts escèniques de vegades passa que la gent va a veure una orquestra determinada independentment de les peces que toqui. Això normalment no passa en la traducció. Al contrari que l’actor o l’intèrpret, el traductor no és visible, el públic només veu una llengua, encara que aquesta canviï. Des de la Institució s’organitzen seminaris de traducció que funcionen molt bé. El que fem és portar dos poetes i deu traductors que es tanquen quatre dies i treballen sobre el text. Aquest contacte de creació és extraordinari. Que això tingui una difusió està molt bé, però la llavor real és aquest contacte perquè la gent d’aquí seran receptors d’aquest imput que els ve de fora i els autors de fora per sempre més continuaran en contacte amb la nostra literatura, i això és una cosa que perdura, perquè els bretons ho explicaran a Bretanya, els grecs ho explicaran a Grècia, etc.